El petit de pocs mesos de vida plora. ELLA l'agafa en braços tendrament i se l'acosta al pit. Tenia gana. Ara els dos disfruten d'aquell vincle tan especial i excepcional fins que ELLA s'abstreu amb els seus pensaments. Aprofita el temps organitzant el dia, i pensant en què farà demà.
Tot d'una s'adona que el petit ja no mama. Està distret, tranquil i observa alguna cosa molt atentament. Què mira? Es pregunta ella estranyada. I llavors, ho veu. Mira les ombres en moviment dels arbres. ELLA també se les mira, no se n'adona i queda abduïda. El silenci i el temps han quedat suspesos a l'aire.
Al cap de molta estona, el petit dorm i ELLA torna a la realitat. Tot el temps que havia estat organitzant s'ha esvaït, però no té la sensació d'haver perdut el temps. S'ha divertit amb les ombres. Quant temps feia que no les mirava? Se sorprèn.
ELLA
pensa que tots coneixem la naturalesa d'una ombra. És l'obscuritat
produïda per la intercepció de la projecció d'uns raigs de llum amb un
cos. Cada dia es projecten infinites ombres al nostre voltant, des de la
de l'ocell que vola, fins a la dels edificis. Simplement no hi parem
atenció, però hi són. Ni tan sols ens fixem amb la nostra pròpia ombra,
el nostre doble.
Llavors
pensa amb el seu fill. Ell no coneix el concepte del sol, ni tan sols
el significat de la llum. Per ell, observar l'ombra d'un arbre que es
mou i balanceja les seves fulles al ritme del vent és una cosa màgica!
És completament efímer. L'ombra no és palpable, no la pots agafar, la
pots travessar i és incansable, sempre hi és. L'ombra ressegueix les
formes, les textures, és una juxtaposició i omple aquell espai o aquella
paret aparentment buida. El seu moviment prolongat t'informa del pas
del temps.
Però per ELLA el més impressionant ha estat observar com el petit contemplava la màgia d'aquestes ombres. S'ha tranquil·litzat, ha observat atentament, resseguint cada perfil de l'ombra, simplement ha estat capaç de parar atenció al misteri de les ombres.
Quan l'infant ja jau el seu llitet, ELLA fa memòria i recupera un llibre que feia temps que volia llegir: L'elogi de l'Ombra de Junichiro Tanizaki. S'apasiona amb el llibre i no entén perquè no l'havia llegit abans. I entre altres punts en ressalta un; "Nosaltres (els orientals) trobem la bellesa no pas en una cosa concreta sinó en els jocs d'ombres, en els clarobscurs sorgits de la juxtaposició de diversos elements. (...) La bellesa no existeix si s'eliminen els efectes produïts per les ombres."
Llavors, és quan ELLA es pregunta, serà que quan ens fem adults perdem la capacitat de veure la profunditat, la senzillesa i l'elegància de les ombres? No seria fantàstic parar un moment, estirar-nos i simplement observar el moviment de les ombres?
