ELLA està nerviosa perquè és el primer nadal amb el seu fill. Aquests dies la tradició mana i ara és hora de fer cagar el tió.
Es reparteixen els bastons i ELLA vol ajudar el seu fill a picar però, al ser el primer cop, també li vol veure la cara, i també en vol tenir fotos del record. No es vol perdre res. De fet, tota la família està a l'espectativa del petit. Comença la cançó i tothom pica. L'infant riu, riu molt. És aquell riure que s'encomana i tots acaben rient.
Al final dels dies de festa, ELLA recopila i repassa les fotografies que entre tots han anat fent. Totes les fotos del moment del tió són borrosses. El principi s'enfada i està decidida a borrar-la. És després quan aquella imatge li evoca els records de l'anècdota: La reacció del seu fill i tothom rient. Llavors ELLA no pot parar de riure. De sobte és capaç de recordar cada detall del moment, cada so, cada cara, cada moviment.
Es reparteixen els bastons i ELLA vol ajudar el seu fill a picar però, al ser el primer cop, també li vol veure la cara, i també en vol tenir fotos del record. No es vol perdre res. De fet, tota la família està a l'espectativa del petit. Comença la cançó i tothom pica. L'infant riu, riu molt. És aquell riure que s'encomana i tots acaben rient.
Al final dels dies de festa, ELLA recopila i repassa les fotografies que entre tots han anat fent. Totes les fotos del moment del tió són borrosses. El principi s'enfada i està decidida a borrar-la. És després quan aquella imatge li evoca els records de l'anècdota: La reacció del seu fill i tothom rient. Llavors ELLA no pot parar de riure. De sobte és capaç de recordar cada detall del moment, cada so, cada cara, cada moviment.
Per ELLA, aquella imatge, de cop i volta, agafa un significat diferent, és una fotografia borrossa però és entranyable. És una fotografia de poca qualitat però amb molt contingut. Així, podríem dir que, per ella, aquesta imatge val més que mil paraules. Ella coneix el valor, la història, el significat de la imatge.
Però és després quan se n'adona. Aquella imatge només té valor per aquells que estaven a la festa, pels que realment coneixien el context i van percebre l'ambient, el soroll, les rialles, la calor de la llar de foc, l'espai... Reflexiona i pensa que com a fotògrafs tenim unes sensacions i unes emocions que no es transmeten amb la imatge. Es perd informació, falta un context.
Però és després quan se n'adona. Aquella imatge només té valor per aquells que estaven a la festa, pels que realment coneixien el context i van percebre l'ambient, el soroll, les rialles, la calor de la llar de foc, l'espai... Reflexiona i pensa que com a fotògrafs tenim unes sensacions i unes emocions que no es transmeten amb la imatge. Es perd informació, falta un context.
I llavors ELLA pensa, què passa amb una imatge arquitectònica? Captar una imatge implica passar d'un espai en tres dimensions que té un context, unes relacions, unes sensacions; a una imatge en dues dimensions, sense escala i amb una visió de no més de 90º. Com es pot valorar o jutjar un edifici només amb les imatges? Són suficients els textos que les acompanyen? No serà que estem excessivament bombardejats amb les imatges? No serà, que com arquitectes, hi ha una excessiva preocupació per LA IMATGE de l'edifici i massa poc les relacions o les sensacions?
Està decidia a llegir sobre el tema i se'n recorda d'una entrevista a en Juhani Pallasmaa. La recupera i en ressalta: l'arquitectura actual tendeix a ser retiniana, es dirigeix directament a l'ull.(...) Avui s'utilitzen els edificis com imatges que reflexen l'egocentrisme d'un client i d'un arquitecte artista. (...) L'arquitectura hauria de ser social i culturalment orientada. Això s'ha perdut i l'arquitectura d'avui ha descuidat els sentits. (...) Per això una arquitectura que emfatitza la vista ens deixa fora de joc.
ELLA ho té clar, proposaria a qualsevol persona que alhora de visitar els edificis, ho fés escoltant les emocions en el moment d'entrar-hi, buscant el context, el flux de la gent i les relacions, sense deixar-se portar per la imatge. Que sentís la comoditat, la intimitat, la funcionalitat de l'espai. Li proposaria tancar els ulls i escoltar el soroll d'unes passes que se'n van, sentir l'olor de la fusta del revestiment de la paret, o sentir l'escalfor dels raigs de sol que entren per la finestra. Així quan aquella persona tornés a obrir els ulls, l'espai li semblaria diferent al que hagi pogut veure al principi. ELLA està segura que se sorprendrà de l'experiència. I és claríssim que tot això no es pot transmetre en una imatge!
